Motius per l'observació del FMI


És un organisme no democràtic

El vot en el FMI va acord amb les quotes de pagament dels països, de manera que les decisions es prenen des de la perspectiva dels països rics que són els que més quota aporten (EUA i la UE).

De fet els programes del FMI la gran majoria de les vegades s'aproven sense que el parlament nacional del país afectat estiga al corrent.

És un organisme que té una gran influència sobre les polítiques econòmiques i socials dels països.

Hem d'assenyalar que de les decisions preses en el Fons depenen els treballs decents de moltes persones en pràcticament tot el món inclosa Espanya. Encara que de forma especial per als països del Sud, el FMI representa la màxima autoritat econòmica ja que cobra i presta per poder mantenir el pagament del deute extern.

És un organisme que provoca - fonamentalment en el Sud però també en el Nord- empobriment, privatització de serveis públics (educació, salut), precarització i atur.

Des de 1979 el FMI imposa als països endeutats, els Programes d'estabilització i ajust estructural (PAE) el paradigma polític dels quals és la política de les “tres D”: Deflació, devaluació, desregulació.

Per això, segueixen aquest esquema de recomanacions:

  • Privatització d'empreses públiques (considerades com una sagnia de les finances públiques).
  • Fi dels subsidis per a productes essencials per als consumidors.
  • Reducció de les barreres comercials.
  • Desmantellament dels controls al capital estranger.
  • Reducció de la despesa pública (que afecta als règims públics de jubilació o assegurança d’atur, provoca acomiadaments i limitacions als salaris públics).
  • Introduir regles més flexibles de contractació i d’acomiadament.
  • Limitar l'abast dels convenis col·lectius.

 

És un organisme que reprodueix i agreuja les desigualtats de gènere.

Les dones són les que s'han vist més afectades negativament pels programes d'ajust estructural imposats pel FMI. Aquests programes i les polítiques de "desenvolupament" han imposat l'austeritat fiscal que limita la despesa pública.

La privatització dels serveis públics ha conduït:

  • A la pèrdua d'ocupació en sectors on generalment hi havia més dones que homes: salut, educació...
  • A la pèrdua de protecció i de serveis socials, dels quals depenen les dones per a combinar el seu treball amb les responsabilitats familiars.
  • A una menor assistència de les xiquetes a les escoles; a un menor accés als serveis de salut reproductiva, amb un augment de la desnutrició i de la mortalitat infantil, especialment de les xiquetes.
  • A una cada vegada major tendència a l'acomiadament de dones per estar embarassades, a l'abandonament dels drets per maternitat, a un augment de pràctiques discriminatòries basades en el paper reproductiu de les dones...

El fet que les dones siguen responsables del treball de cura de la família les porta a haver d'intensificar el treball domèstic per tal de compensar la disminució dels serveis socials, producte de la caiguda de despesa pública. Això significa que els canvis en l'assignació de recursos i els augments de productivitat que se suposa ocorren amb programes d'ajust no tenen en compte les transferències de costos des del mercat a les llars: el factor ocult d'equilibri és l'habilitat de les dones per a absorbir els xocs d'aquests programes a través de més treball o de fer rendir els ingressos limitats.